Amos de les nostres decisions?

Demà és 23 d’abril, dia de Sant Jordi i dia internacional del llibre. Va ser decretat així perquè un 23 d’abril moria Cervantes i Shakespeare i Garcilaso de la Vega i altres escriptors. I també un 23 d’abril van néixer altres tants. Així que en la Conferència general de la UNESCO els va donar per escollir aquest dia per commemorar la festa dels autors i dels llibres. I això es remunta ni més ni menys que a 1926, any en el que per cert va néixer el meu pare, aquest any complirà 90 anys. Probablement aquesta dada no generi el menor interès, fins i tot potser ni ve al cas però, ja que estem de celebracions, no sé per què jo no em puc permetre celebrar la d’un senyor tan estimat i proper a mi, en la meva pròpia entrada. Va per tu, pare!

Aquí, a Catalunya, tenim la tradicional festa del llibre i la rosa. I ho celebrem amb magnificència. Els enamorats, o no, s’intercanvien roses per llibres i llibres per roses, tot, això sí, sota el més estricte lliure albir.

Gairebé era predictible que el conte d’aquesta setmana a conte-addictes fora relacionat amb aquesta temàtica de Sant Jordi, el drac i les roses però (ja que segueixo amb l’acabada d’estrenar rebel·lia, presumint del meu lliure albir) em prenc la llibertat de transgredir aquest costum i compartir-vos un conte d’un gran poeta, escriptor i dramaturg irlandès, Oscar Fingal O’Flahertie Wills Wilde (1854-1900 no! El dia de la seva mort no era 23 d’abril), Oscar Wilde per abreujar, que va acabar els seus dies a París sota el sobrenom de Sebastian Melmoth, després del seu pas per la presó.

Per què escollir-lo per a aquesta setmana? Primerament perquè Oscar Wilde va ser un excel·lent narrador, capaç d’improvisar contes de principi a fi en una reunió d’amics. Perquè el conte escollit té aquest toc “pervers” que em captiva. Perquè el dilluns 25 d’abril la meva companya i narradora Helena Cuesta i jo realitzarem una sessió de contes perversos i aquest conte ben bé es podria incloure en la mateixa. Però principalment perquè m’ha sortit de l’albir posar-ho ara.

El conte es titula La ilusión del libre albedrío i el podreu trobar dins del llibre El arte de convesar, de l’editorial Atalanta.

Diuen les llengües, no sabem si bones o dolentes, que el creador ens va donar el lliure albir perquè poguéssim prendre les nostres pròpies decisions i que per això vam ser envejats pels àngels, que no tenien aquest do. Un do que té creu en la seva moneda, com tot a la vida, una gràcia que pot capgirar en maledicció.

El debat que us plantejo és (deixant a part les manipulacions polític-econòmiques, de consum, etc.) si som realment amos de les nostres pròpies decisions. Obeïm a un pla marcat? Matrix, destí o llibertat?… O potser us vingui de gust seguir el vostre lliure albir i escriure qualsevol comentari sobre el conte o sobre el que se us acudeixi. Sigui com sigui, us llegeixo amb interès.

LA ILUSIÓN DEL LIBRE ALBEDRÍO

Érase una vez un imán que vivía cerca de unas limaduras de acero. Un día, algunas de las limaduras más pequeñas sintieron una repentina necesidad de visitar al imán. Sin embargo, ya que las limaduras adultas eran realmente muy estrictas, las pequeñas no tenían permiso para salir por su cuenta. Así que trataron de convencer a las limaduras adultas para que las acompañasen a visitar al imán.

Al escuchar su plan, los adultos se emocionaron tanto que llamaron a todos los amigos y parientes que vivían en el barrio vecino, y, reunidos por fin, comenzaron a discutir sobre cuándo exactamente deberían ir. Las limaduras más pequeñas, que para entonces estaban ya muy impacientes, protestaron:

– ¿Por qué no vamos hoy?

Pero algunos de los más indolentes y viejos opinaban que era mejor esperar hasta la mañana siguiente.

Sin darse cuenta, mientras conversaban sin parar, se habían puesto cada vez más cerca del imán. Mientras seguían con la discusión sobre el momento de emprender su largo y arduo viaje, se aproximaban más y más. El imán, que llevaba ya un rato observándolas, yacía en su sitio sin moverse, fingiendo que no se daba cuenta de que estaban allí.

Y cuanto más discutían la cuestión, más crecía en las limaduras el deseo de visitar al imán, hasta que las más pequeñas, que para entonces consideraban que su espera había sido suficiente, declararon que se iban. Para su asombro, la más vieja de las limaduras estuvo de acuerdo. E incluso se le oyó decir que era su deber visitar al imán de inmediato.

Así que finalmente prevalecieron las limaduras más pequeñas, y todas exclamaron en voz alta:

– ¡No hay que por qué esperar! ¡Iremos hoy! ¡Iremos ahora! ¡Iremos de inmediato!

Así, formando un solo cuerpo, todas las limaduras cruzaron el aire volando y en menos de un segundo se adhirieron fuertemente a cada lado del imán.

Una sonrisa iluminó entonces el rostro del imán, que comenzó a reírse por lo bajo, para sí mismo. Y es que incluso ahora que se hallaban pegadas a su cuerpo con tanta fuerza que les era imposible moverse, las limaduras le dejaban entender por su conversación que seguían considerando aquella visita un producto de su libre albedrío.