DUEL EN LA INFANTESA

El conte que comparteixo aquesta setmana té a veure també amb processos de duel. I també té la intenció de sacsejar-vos, de provocar-vos. He volgut dedicar aquestes primeres entrades a la categoria Conte-addictes als duels per mort o pèrdues, perquè el 16 i 17 d’abril realitzaré amb l’Anabel García, un taller per tractar les pèrdues i la mort a través dels contes.

Aquesta vegada el procés de duel el porta a terme un nen, un nen a qui se li va morir l’amic. I així mateix es titula el conte: “El niño al que se le murió el amigo”, de la meravellosa novel·lista Ana María Matute a la qual vam perdre el 2014. El podreu trobar en el llibre de relats “Los niños tontos“.

El conte ens descriu el naixement de l’adultesa o la mort simbòlica de la infantesa. Ens ofereix per tant dos duels, el de la pèrdua de l’amic i la pèrdua de la infància del protagonista. I, com un fet tan traumàtic, pot fer “créixer de cop”. En poques línies ens exposa les dues primeres etapes del procés de duel que definia Elisabeth Kübler-Ross: la negació i el rebuig.

Això m’ha fet recordar un capítol de la famosa sèrie Joc de trons, de la cadena de televisió HBO. El capítol 5 de la seva cinquena temporada titulat “Matar al niño” ens ofereix també aquest pas a la maduresa sempre difícil, on hem de decidir. I tota decisió implica que alguna cosa s’ha de deixar, que hi ha una pèrdua amb el seu duel respectiu. Per als aficionats a aquesta sèrie us convido a veure o recordar aquest capítol. I potser us piqui la curiositat als que no sou fans de la sèrie. Amén de llegir o re-llegir la saga. Magnífica de la primera a l’última pàgina. (Juego de tronos, de George R.R. Martin. Editorial Gigamesh)

De qualsevol manera, com el que ens interessa en aquesta secció són els contes, aquí us deixo amb el d’aquesta setmana. I, com sempre, us demano que us deixeu sentir i m’escriviu els vostres comentaris. Estic segura que la brevetat del text no eximeix d’escriure rius de tinta sobre el que genera. Us llegeixo amb impaciència

 

EL NIÑO AL QUE SE LE MURIÓ EL AMIGO – Ana María Matute

niño murió el amigoUna mañana se levantó y fue a buscar al amigo, al otro lado de la valla. Pero el amigo no estaba, y, cuando volvió, le dijo la madre:

—El amigo se murió. Niño, no pienses más en él y busca otros para jugar.

El niño se sentó en el quicio de la puerta, con la cara entre las manos y los codos en las rodillas. «Él volverá», pensó. Porque no podía ser que allí estuviesen las canicas, el camión y la pistola de hojalata, y el reloj aquel que ya no andaba, y el amigo no viniese a buscarlos. Vino la noche, con una estrella muy grande, y el niño no quería entrar a cenar.

—Entra, niño, que llega el frío —dijo la madre.

Pero, en lugar de entrar, el niño se levantó del quicio y se fue en busca del amigo, con las canicas, el camión, la pistola de hojalata y el reloj que no andaba. Al llegar a la cerca, la voz del amigo no le llamó, ni le oyó en el árbol, ni en el pozo. Pasó buscándole toda la noche. Y fue una larga noche casi blanca, que le llenó de polvo el traje y los zapatos. Cuando llegó el sol, el niño, que tenía sueño y sed, estiró los brazos y pensó: «Qué tontos y pequeños son esos juguetes. Y ese reloj que no anda, no sirve para nada». Lo tiró todo al pozo, y volvió a la casa, con mucha hambre. La madre le abrió la puerta, y dijo: «Cuánto ha crecido este niño, Dios mío, cuánto ha crecido». Y le compró un traje de hombre, porque el que llevaba le venía muy corto.